La Dansa de les Margarides

Viure és un càstig prou gojós per a dedicar-li tot el temps possible, viure, respirar, somniar, al cap i a la fi, creure que vius emparant-te en l'única raó que algú t'escolta quan parles, riu si hi dius quelcom graciós, plora imaginant les penes que et dolen, i gemega en fer-li l'amor. Ja ho sé, són més d'una raó, però tant es val. Viure, somniar, tot molt calderonià, tal vegada termes un mica anacrònics i oblidats, però jo ja no hi dubte que hi ha morts en vida, vides somniades, somniadors, i vides viscudes més intensament que la pròpia vida, a pesar que no existeixen, per la qual cosa són immortals i no tenen por de Déu, són vides superiors a les nostres, elles es queden, persisteixen en el seu cicle d'etern retorn, mentrestant, nosaltres desapareguem i veiem per fi com es dissipa la nostra qüestió existencial.

De vides vaig a parlar-los, de la meua pròpia i de la d'aquells que han participat intensament en ella, amb el sincer i legítim anhel de rebre una mica d'immortalitat i amb la necessitat terapèutica de qui realitza un exercici de catarsi personal. Ho reconec, soc egoista, escric per mi i per a mi, no obstant això, si algú desitja entrar dins la meua íntima conversa personal, siga benvingut, no soc pudorós i si bastant egocèntric, ja que m'atrevisc a escriure des de les meues pròpies entranyes, sense saber-ne molt bé quan es tracta de l'una o de l'altra posició. Existeix la possibilitat que no li importen en absolut els meus pensaments i vivències, les meues lletres, però, si finalment decideix lliurement continuar llegint, avant, pot estar-ne segur que açò quedarà entre vosté i jo, i davant alguna desavinença en el camí narratiu, sempre em pot atorgar una mort silenciosa permetent-se la sàdica però saludable costum de tancar el llibre a mitges.

De cop i volta podria parlar-los de la meua infantesa, però no ho faré, almenys de moment, ja que és prou avorrida i antiliterària. També podria parlar –millor dit, escriure– de l'amor, del sexe, del menjar, del qual no es parla mai a les autobiografies. Per a ser sincer, no ho sé, aquest text tampoc és ni per semblança una autobiografia, ara que comence no sé el que és, quan acabe, tan sols vosté podrà saber-ho, en qualsevol cas és un organisme viu. El millor serà que comence a escriure sense més ni més. La meua vida s'escapa en cada línia… en cada lletra… hui comence a morir per a renàixer...

view

D'amors, records, creacions i pèrdues. I

Els amors primerencs sempre són ingenus, una mica infantils i quasi sempre idealitzats i mai se sap si són realment amors vertaders o simples passions adobades amb una gran dosi d'imaginació. Jo també vaig passar per eixa il·lusió decebedora, per allò que creus amor i és pura inflamació de novetats excitants. L'amor és sempre més pausat, fruit del coneixement mutu i la maduresa intel·lectual.

Aquella primera experiència que recorde amb intervals de tonalitats grisenques, va succeir ja fa molts anys, ben a prop de la curta edat legal, eixe grapat d'anys que sense més ni més et donen dret a conduir temeràriament un automòbil i a triar entre un munt de papers a aquells que millor representen la teua posició ideològica, si és que en tens d'alguna o saps de què va tot allò.

La jove, més aviat la xiqueta, amb la qual vaig viure tota aquella primera passió enganyosa es deia Laura, o almenys és així com jo recorde el seu nom. No soc dels que creu en idíl·liques històries d'una sola mirada, però el ben cert és que tot esdevingué per culpa d'una primera mirada intensa. Crec recordar que abans, mai havia mirat així a algú, ni mai ningú m'havia mirat d'aquella manera. Va ser molt estrany, com si fos una única mirada que viatja en dues direccions, no eren dues mirades diferents que s'entrecreuen, era una sola, com si només uns ulls foren els seus posseïdors i tingueren la capacitat de tornar-se a si mateixos la seua projecció. No era una mirada de desig, d'ànsia de possessió, s'apropava més a una mirada amigable, tendra, de mutu reconeixement, de veure allò que sempre has volgut veure o allò que desitges veure i no es materialitza en forma alguna, en cap mena d'organisme viu. No es podria trobar en cap partícula d'aquell cos, però tu saps que hi és, almenys en algun lloc indeterminat del teu món.

La vaig veure una vesprada assolellada, com sempre, ací sempre fa sol i la pluja es mostra avergonyida, excepte quan es trenca l'estiu i el cel pareix esdevenir en un plor profund i melangiós, tal vegada recordant la intensa vida desenvolupada durant aquest temps davall la seua mirada. Llavors, desfoga la seua pena i ens llança una enfurida tromba de llàgrimes, perquè tocant al Mediterrani, fins a l'aigua de pluja té sabor salat. Però aquest moment encara estava per arribar, pel que fa a aquell any. Encara ens trobàvem a l'inici de l'estiu i el sol era tot un esclat de llum excessiva. Aquella vesprada enlluernadora la vaig conéixer.

Ella tenia un any menys que jo, recorde com passejava juntament amb dues amigues amb la mirada distreta i absent, encapsulada en un món propi del qual mai aconseguiria eixir. Ara, amb el pas dels anys, puc comprendre com podia existir algú amb una mirada tan intensa i a la vegada tan impersonal, però, no obstant això, tan meua.

Jo solia passar les vesprades del diumenge assegut amb Xavier a la terrassa d'un local que es deia L'Oca. Allí bevíem algunes cerveses i conversàvem sobre els nostres somnis, els nostres desitjos i il·lusions, les esperances en un futur prometedor i, no cal dir-ho, d'un altre munt de coses sense cap ni peus. Elles es van apropar cap a nosaltres i Xavier es va alçar per saludar-les amb extrema confiança, de fet, les coneixia molt bé, sobretot a una d'elles, i no me n'havia informat. Xavier va fer de mestre de cerimònies amb les presentacions de rigor, i tots ens vam fer els dos petons preceptius, un en cada galta. Elles van seure i començarem una d'eixes estúpides converses que es tenen amb divuit anys i que continuen tenint-se passats els quaranta, sense ser-ne conscients del que anava a suposar per a les nostres vides aquella trobada que la casualitat, l'atzar o la iniciativa de Xavier –que sempre em va faltar a mi– provocaren.

Jo quasi ni vaig articular paraula durant tota la vesprada, en tenia prou amb mirar-la, amb mirar-li els ulls redons i d'un verd intens, la seua pell blanquinosa, amb les galtes acolorides a causa dels primers acaronaments del sol i l'arena de les platges mediterrànies, els seus cabells, tan daurat com el mateix sol i tan càlid com la mateixa sorra, replegat graciosament amb una menuda pinça i deixant ben al descobert el seu rostre redó, i sobretot, deixant mostrar amb desimboltura la nuesa del seu coll, llarg, estilitzat, quasi un model perfecte de l'Eva moderna, d'aquell prototip de dona de sensualitat estilitzada i femenina dotada d'una mica d'ingènua maldat. Ella no va parlar molt més que jo, de fet, la conversa va ser monopolitzada per Xavier i Rosa, millor dit per Rosa. Aquella xicona no parlava, és que no podia deixar de parlar, i aquella xicona franca, sincera i que arriba a convertir-se en una gran amiga meua, és ara tota una dona que continua sense poder deixar de parlar. Parlava de tot, amb una rapidesa i claredat que resultaria l'enveja de més d'un cronista de notícies de ràdio. Narrava la seua vida i la de tot conegut i desconegut que es creuara al seu pas, sense cap mena de pudor ni respecte per res ni per ningú, tal vegada per això em resultava simpàtica –encara que fos realment dolenta.–

Escoltava dels seus llavis clavar en la creu a alguns dels meus pitjors enemics, en un poble xicotet es tenen més dels que es desitgen i molts més dels que es coneixen, encara que jo sempre he preferit tenir-ne uns quants, sense ells la vida es fa massa avorrida. El fet de tenir enemics comuns em va fer reforçar els llaços amb aquelles xicotes quasi desconegudes i augmentar la meua atracció cap a Laura. A vegades, motius de solidaritat basats en un sentiment d'odi són capaços de generar comprensió i amor profunds. No sé si va ser aquest el meu cas, però el ben cert és que mentre Rosa parlava i la resta acabàvem totalment ebris amb les cerveses, vaig arribar a la conclusió que aquella xica de mirada vidriosa em provocava una sèrie de reaccions, possiblement degudes a l'excés hormonal de l'edat, que fins eixe moment mai no havia sentit. Laura i jo vam començar a festejar pocs dies després d'aquella vesprada de cerveses.

Per aquells dies l'aire que m'envoltava es trobava densament impregnat d'idealisme, un idealisme que mai acaba de desaparéixer del tot, tal vegada es converteix en somnis o esperances amb la maduresa. El meu somni idealista sempre havia estat convertir-me en un gran escriptor, un model perfecte d'intel·lectual amb la pretensió de canviar el món, denunciar i defendre amb vehemència tot allò en què creia, perquè allò que jo creia era vertader, just, imparcial, autèntic. Estava totalment segur que la resta del món que no pensara com jo estava equivocada. Amb el temps t'adones de la teua estupidesa totalitària i autosuficient i que en realitat no és que la gent no pense com tu, més bé, ni tan sols es planteja els neuròtics problemes que constitueixen la base de la teua doctrina filosòfica de la vida, inclús dubtarien de l'existència de tots ells. D'una manera o d'altra, el ben cert és que vaig començar a escriure des de ben jove, conduït sempre per una també precoç afició a la lectura. No és difícil justificar aquest punt tenint en compte l'ambient amb el qual em vaig criar, amb un pare dedicat a col·leccionar incunables i edicions facsímils d'obres literàries medievals i una mare dedicada a la pintura. Mentre jo, amb constants episodis de malaltia i obligat repòs anava vivint altres vides a través dels llibres, i convertint episodis pictòrics de la meua mare en narracions que prenien cos dins de mi. Tenia dotze anys quan vaig escriure la meua primera narració curta Penèlope i des d'eixe dia ja mai vaig deixar d'escriure.

Llavors, més que mai escrivia només per a mi, la majoria dels meus textos acabaven destruïts, perquè una vegada creats ja havien complit la funció que jo els exigia. Tan sols un parell de vegades li vaig oferir a Laura la lectura d'algunes de les meues narracions, la primera vegada, aleshores encara em respectava una mica, es va negar a llegir adduint que no estava capacitada per poder jutjar-me, una forma molt elegant de dir-me que no creia en absolut que jo fos ni tan sols un escriptor mediocre, ja que estava segura que si llegia els meus textos hauria de mentir-me i dir que li agradaven. No era això el que em feia mal, que no li agradaren els meus textos o que veritablement jo fora un escriptor penós, es tractava del menyspreu que sentia cap a la mateixa activitat d'escriure i cap a la figura de l'escriptor, cap a la meua malaltia personal que era la que em mantenia amb vida, més tard vaig descobrir la veritable raó d’aquest rebuig, que lluny de la veritat em trobava, ignorant de la meua vertadera naturalesa. La segona i última ocasió en la qual li vaig oferir un text, em va sorprendre gratament, l'agafà sense dir paraula i comença a llegir, però, sense donar temps ni tan sols a començar una línia, em va dir: No és possible, no és possible. I va caure a terra esbalaïda alhora que començà a plorar i a cridar, T’odie, t’odie, eres un pobre desgraciat que no en sap res de res, em fas llàstima Eduard, però algun dia veuràs la llum, el dia que jo desitge.  I va desaparéixer llançant-me la mirada més estranya i terrorífica que mai havia vist.

Des d'aquell dia vaig deixar escapar els ja pocs sentiments que em quedaven cap a ella i vaig deixar de voler-la, si es pot dir així, a ella i a tots els éssers humans, a ella per sempre, i a la resta de la humanitat fins que em va durar l'emprenyament. El ben cert és que la meua relació amb Laura era com una moneda de dues cares ballant de perfil sobre el terra i tractant de fer que la cara oposada quede enfosquida a sota. D'ella guarde molts records i quasi els mateixos desacords, una estranya contradicció quasi paradoxal.

I mentre la meua relació amb Laura es veia frustrada de moment, jo passava incomptables hores vivint vides d'altres o escoltant els seus pensaments impresos. Llegia amb ànsia, amb una desesperada recerca de respostes al voltant de tot allò que m'afligia. Per les meues mans van passar milers de fulls, des del món cavalleresc i medieval del Tirant lo Blanc fins a les proclames visionàries de Zaratustra, tot amb un incansable i utòpic desig d'abandonar l'obscura cavitat platònica. Aquesta cerca em va portar durant un temps a un cert aïllament del món, a caure en un allunyament perillós que em feia veure en qualsevol cosa que estigués lluny de mi una sospita d'obscuritat i d'ignorància, i era quasi tot el que estava lluny de mi. Totes les persones que m'envoltaven començaren a veure'm com un ésser estrany, hermètic, silenciós, gris. De fet, jo mateix vaig començar a vestir de negre rigorós, una forma simbòlica d'expressar el meu dolor per la tragèdia de la vida humana.

La meua actitud provocà reaccions molt diferents. Quasi totes eren d'incomprensió cap a tot allò que feia i pensava, la preocupació dels meus pares era més que evident i creien, no sense raons, que el seu fill sofria un greu trastorn de personalitat, al·lucinacions diverses i un munt més de patologies. Els que fins aquell moment havien estat els meus amics van desaparéixer de sobte, ni cridades, ni reunions per prendre cervesa, ni sortides nocturnes, bé… no tots van desaparéixer.

Xavier, encara que sense comprendre realment tot allò que feia o deia em mostrava cada dia el seu respecte i admiració, de fet, estava disposat a partir-se la cara amb qualsevol que em dirigira una mirada sospitosa o una paraula poc amable, inclús començà a vestir de negre també. Els meus pares i la resta de la meua família, sempre demostraren una actitud tolerant. Pensaven que jo era una mena de menut filòsof amb moltes possibilitats de convertir-me en un geni de les lletres, a pesar que mai havien pogut llegir res del que jo escrivia, però coneixien millor que ningú el temps que dedicava a prémer les tecles. Sempre he sentit un profund agraïment cap a ells, mai confessat, pel seu també silenciós i intel·ligent adhesió cap a mi.

Aquella va ser una època veritablement mística, de recerca, de trobar-me amb mi mateix, o tal vegada de formació del meu propi jo, no ho sé, possiblement tot el món passe per alguna cosa semblant en un moment o altre de la seua vida. Jo continuava escrivint i continuava destruint tot allò que escrivia. Ho vaig convertir quasi en un ritual de característiques religioses. Recorde de manera especial el naixement, la vida i la mort d'un dels personatges que vaig crear Panton, així va ser com vaig batejar-lo. Un nom ridícul, lleig, quasi humiliant, la veritat és que em resultava joiós fer sofrir a les meues pròpies creacions. Vaig donar a llum a Panton en mitjà d'un món i una esfera imaginària, al mig de cap lloc en veritat i de tots els llocs existents, i amb l'única comesa d'ascendir una immensa escala aparentment sense fi. Panton va iniciar el seu ascens, primer a gates, després dret i finalment encorbat. A cada graó anava trobant-se un munt de personatges que no feien més que accelerar la seua ascensió mentre el seu desig era proporcionalment invers als graons superats. Aquella escala d'aparença infinita cada dia era més menuda i es pujava amb major facilitat, però, no obstant això, amb major sofriment. Inútils resultaven els intents de seure a descansar en algun dels graons i molt prompte arribaria al cim d'aquella elevada escala tortuosa. En ella, tan sols quedaven ja records. Els seus pares i la seua infantesa en els primers, els seus somnis, amics i enemics en successius graons i tot per trobar-se sol als últims, arribar al cim de l'escala i descansar per fi per a sempre.

Vaig concloure la història de Panton i vaig treure l'últim full de la màquina d'escriure, encara no tenia ordinador i utilitzava la màquina d'escriure de la meua germana, comprada exclusivament per preparar-se unes oposicions al cos d'administratius de l'estat i que jo vaig rescatar de l'oblit. Personalment, odiava aquella màquina sorollosa, però no podia escriure a mà perquè els meus manuscrits es convertien en vertaders jeroglífics inclús per a mi. L'aparició de l'ordinador personal va suposar sense dubte una revolució en el meu procés creatiu, aquell artefacte era silenciós i quasi pareixia que estava viu, per primera vegada sentia que algú més participava de les meues creacions, llegia, compartia i guardava els meus textos, però per tenir el meu primer ordinador, un Macintosh d'Apple Computer, marca a la qual continue fidel, encara haurien de passar un parell d'anys.

Li vaig donar vida per última vegada a Panton rellegint el seu agònic ascens i em vaig disposar a matar-lo, no m'atrevisc a dir per sempre perquè els personatges literaris resten quasi immortals. Vaig agafar totes les fulles que componien la seua història i les vaig guardar dins una carpeta de color roig intens que havia comprat dies abans amb eixa finalitat i un encenedor de la cuina de ma casa i vaig començar a caminar cap a la platja, no estava massa lluny, però a peu es tardava almenys trenta minuts. Jo ja conduïa i disposava del cotxe de la família, un vell Ford model Orion de color blanc que tan sols utilitzava jo, però l'ocasió demanava que hi anara amb les meues pròpies forces, a pesar de la intensa humitat gelada que queia a plom des del cel aquella nit.

Es tractava d'una vertadera comparsa fúnebre formada per un sol home, un home jove, vestit de negre per assistir amb dolor al sacrifici del seu propi fill, perpetrat per ell mateix, com si es tractara d'un Isaac contemporani. La platja estava tranquil·la, les onades eren a penes un lleu rumor daurat, gràcies al brillant feix de llum projectat per la lluna. L'arena estava tan freda i mullada com la mateixa atmosfera carregada de densa humitat, vaig treure els fulls de la carpeta roja, i em vaig disposar a iniciar el meu personal ritus autodestructiu, aquest Isaac no anava a ser detingut per cap mà divina, al cap i a la fi, era la seua pròpia voluntat la que es complia, de fet, desconec totalment l'opinió de Déu davant de l’esmentat sacrifici. En realitat, ell mai opina de res, es manté sempre imparcialment silenciós i ens fa viure a tots davall el seu diví i etern silenci.

Després de preparar amb cura el feix de llenya que havia amagat a un alt del camí, vaig començar a esgarrar aquells fulls, un després l'altre, i vaig dipositar-los sobre la foguera que havia preparat amb no pocs esforços i que ara s'encenia un poc menys tímidament. Mentre l'última de totes, la que feia dotze, es consumia sobre l'arena, jo reflexionava una vegada més sobre que era allò que m'impulsava a destruir les meues creacions. M'infligia un cruel càstig destruint una part de mi, sempre acabava plorant davant aquell espectacle assassí i purificador, tan ancestralment mediterrani, d'altra banda. Segurament era la por allò que em portava cap a la destrucció, la por de permetre que altres gosaren introduir-se en una part de mi, en qualsevol obra literària, el seu creador va deixant una part de si mateix, es va consumint a poc a poc al llarg de la seua vida, mentre altres vampiritzen les seues creacions, les consumeixen i les fan part de si mateixos. També la por de ser jutjat, a ser jutjat per desconeguts, a ser maltractat, humiliat i ofés al meu propi jo. Però sobretot, la por de crear una cosa superior a mi mateix, capaç fins i tot de sobreviure a la meua mort, intemporal i etern. Amb el temps vaig comprendre que aquell era el vertader objectiu de la meua literatura, però llavors m'aterria el fet de poder sobreviure a mi mateix.

Vaig iniciar el camí de tornada, amb totes les parts del meu cos enrampades i dolorides per l'intens fred i els ulls encara enrogits, pensant que passaria el dia que m'enfrontara cara a cara a les meues pors, posant fi a aquella bogeria d'autofàgia. Tard o d'hora reuniria el valor suficient.

view

D'amors, records, creacions i pèrdues. II

Aquella vesprada va sonar el telèfon per tercera vegada, les dues anteriors telefonades anaven dirigides al meu pare, i en ambdues ocasions havia despenjat jo, per la qual cosa aquesta vegada vaig deixar que sonara. Ningú va despenjar, només llavors vaig recordar que estava sol a casa, a casa dels meus pares en realitat, i que ells acabaven d'eixir. Vivíem en una casa gran, amb tres altures i una enorme terrassa repleta de plantes i flors, de les que s'ocupava acuradament la meua mare, falagueres, petúnies, clavells, i sobretot margarides, eren les seues preferides. En aquella mateixa terrassa disposava el seu cavallet quan sentia la necessitat de pintar, sobretot en els dies assolellats de l'hivern, l'estiu no li agradava perquè feia massa calor per a sentir-se còmoda pintant. Jo també compartia la mateixa escassa devoció cap als tòrrids mesos estiuencs, encara que per altres motius.

Ma mare venia travessant una profunda crisi creativa des de feia alguns anys, i ja era massa el temps que feia que no m'asseia al seu costat per veure-la pintar. De menut, solia fer-ho molt sovint, observava minuciosament com mesclava colors en la paleta, fins a obtenir el to desitjat, com l'aplicava sobre el llenç prèviament dibuixat, com anava creant un espai poètic, vital, sobre una superfície matèrica, inert, morta. M'esglaiava profundament aquell acte de poder creatiu, de donar vida al no-res, de sobreposar l'irreal sobre una realitat tangible. Les seues pintures estaven plenament influenciades pels últims anys de formació exercits per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, abans que el paper formatiu fora assumit per la universitat. Encara conserve els quaderns de dibuix i les acadèmies, de la seua etapa formativa. Van ser moltes les vegades en què jo mateix em vaig asseure enfront d'una d'aquelles teles blanques, però el resultat era sempre tan summament decebedor, que vaig decidir no tornar a intentar-ho mai més.

El telèfon va tornar a sonar, vaig contestar amb un interrogatiu Sí? Era Rosa, la seua veu sonava trista i apagada, quelcom molt poc habitual en ella, vaig començar a preocupar-me seriosament quan em va demanar per favor que ens veiérem aquella mateixa vesprada, jo vaig accedir immediatament, per descomptat, i vam decidir trobar-nos, passats uns minuts, a la porta de sa casa. Quan vaig penjar el telèfon, em vaig canviar ràpidament de roba, vaig agafar les claus i alguns diners i vaig pujar al cotxe en direcció a sa casa. Durant aquell breu espai de temps, em van passar pel cap tots els problemes imaginables que poguera haver-hi sofert, però sobre tots ells estava present el més versemblant.

No em vaig equivocar. M'esperava plorant, enfront del seu portal. Va pujar acceleradament al cotxe, em va abraçar i em va donar un bes a la galta, un sol bes és sempre senyal d'afecte, dos és pur compromís social. Vaig agrair molt el petó i li vaig tornar sincer el gest, acariciant-li la galta i netejant les seues llàgrimes, mentre li somreia lleument. Vaig arrancar de nou el cotxe i ens vam dirigir sense dir una sola paraula a la trobada de l'única capaç de comprendre i consolar els nostres sentiments, la mar. Només enfront d'ella, la mateixa que tan sols feia dues nits va presenciar el meu últim acte de covardia, ella va parlar, i és que només enfront d'ella el nostre món cobrava sentit. Però a mi em va bastar amb mirar-la als ulls, cara a cara, mentre estrenyia fortament els meus braços, per comprendre el patiment que sofria. A poc a poc es va anar calmant, ajudada per l'ambient, l'olor de salnitre i les meues paraules, i va poder per fi relatar la manera en què el meu millor amic havia decidit deixar-la. La veritat és que poc importava, sempre es diu el mateix en eixes ocasions, s'intenta agarrar-se desesperadament a l'únic i estret fil que uneix forçadament la relació, l'amistat. Però és un fil massa fràgil entre dues persones que han estat enamorades, i de vegades es tensa tant que acaba per trencar-se. La seua, l'amistat de Xavier amb Rosa, no va poder mantenir-se, i en una de les múltiples ocasions en què el fil es va tensar al màxim, es va trencar per un dels extrems, no importa quin dels dos, això és irrellevant.

Allò em va afectar profundament, ja que ambdós estaven fortament arrelats a la meua vida. Vam continuar parlant fins que la lluna ens va sorprendre amb la seua presència. Ella, Rosa, clamant una resposta satisfactòria a un perquè, inclús a consciència que no existia tal resposta, de la mateixa manera que no existia resposta al primer perquè, simplement se sentia, i… es deixava de sentir. Aquest és tot el misteri de l'amor, un sentiment perillós i nociu encabotat en el fet que trobem una justificació per concedir-li que continue amb la seua cavalcada burlesca i carnavalesca. L'amor a Déu, l'amor als que ens envolten, l'amor a la pàtria, l'amor solidari…, qualsevol val per a nodrir els discursos de glorificació i justificació de la vida humana. I mentrestant, jo, donant consoladores paraules, tan gastades i convencionals, però, no obstant això, tan eficaces i sinceres en aquells moments, i tot per culpa d'un amor que anomenen vertader, i que en tantes i tantes ocasions es converteix en odi visceral, la qual cosa porta inevitablement a pensar si existeix, o si és només el fruit del poder de la nostra imaginació, la mateixa que crea personatges literaris i els nega posteriorment la seua llibertat, la mateixa imaginació que, al cap i a la fi, ens ha unit a tu, lector, i a mi, durant aquest trajecte, real o fictici, a través d'uns pocs capítols de la meua vida.

Vaig decidir que no podia deixar sola a Rosa en aquella situació, i vaig proposar-li convidar-la a sopar, ella va acceptar encantada, li feia por pensar a quedar-se sola un instant per petit que fora. Sabia que tornaria de nou a caure en mans del més intens dolor, quan no tinguera ningú al seu costat per a fer-li front. Ens vam apropar fins a un xicotet restaurant italià, amb sols cinc taules de no més de quatre persones cadascuna, en ple centre històric de València. Era un lloc perfecte per a sopar pasta exquisida i parlar llargament sense sentir la pressió dels ulls del cambrer, demanant a crits que desallotges la taula després del café. Quan vam arribar a les postres, dues xicotetes boles de gelat artesà, de xocolate per a ella i de maduixa per a mi, l'efecte de la botella de vi negre, era ben palpable als nostres ulls, en les nostres paraules i en les nostres actituds. Ella va començar a comptar detalls de la seua relació amb Xavier, que de segur no hagueren eixit dels seus llavis, si no fos per la inestimable ajuda de les successives copes de bon vi.

No obstant això, tots dos teníem l'absoluta seguretat que tot allò que em comptara o diguera, mai eixiria de la complicitat d'aquella nit i mai es tornaria a parlar-ne, si no fos que fora aquell el seu desig. Jo sempre he sigut absolutament fidel a les confessions dels altres, i discret davant les seues actituds, i ella ho sabia. El que ella no sabria mai, és que jo ja coneixia la majoria de les coses que m'estava comptant, i prou més que no em comptava i que de segur ella mateixa desconeixia. Resulta molt dolorós, trobar-se en una situació així, sabent més coses de les quals t'agradaria saber, callant-les, i observant impotent com dos dels teus éssers més volguts es fan mal mútuament, davant teu. No pots triar, no pots actuar, és la seua vida, tu ho saps, calles, i segueixes sofrint en silenci per ambdós, perquè ells no s'adonen que pertanyen a la teua.

En acabar el sopar, vam començar a passejar pels estrets carrers del centre, tortuosos els d'origen islàmic, i pretenent ser rectes, aquells que els cristians van obrir amb la seua arribada, com el carrer Cavallers, ara replet de locals d'oci, i que vam travessar caminant fins a desembocar en la majestuosa plaça de la Verge. Presidint-la, la Basílica i la Portada dels Apòstols de la Catedral de Santa Maria. Tan diferents ambdues, i no obstant tan estreta i vinculadament unides, com nosaltres, que caminàvem agafats davall la seua mirada. Rosa solia agafar-me afectuosament del meu braç dret amb les seues dues mans i recolzant lleument el cap al meu muscle, la qual cosa havia portat a difondre la nostra segura condició d'amants.

La veritat és que a tots dos ens havien divertit sempre aquells rumors, fins i tot quan ens encreuàvem amb gent coneguda, els encoratjàvem donant-nos algun bes als llavis o alguna abraçada o carícia més afectuosa de l'habitual. En el fons, estic segur que a ella, com m'havia succeït a mi, en més d'una ocasió li havia passat pel cap justificar aquells rumors, però de fet mai va passar res semblant entre nosaltres, a pesar de totes les nits en què havíem dormit junts, fins i tot abraçats, com aquella mateixa nit. Ella vivia sola en un xicotet pis compartit amb una estudiant que tornava a sa casa els caps de setmana. M'ho va demanar per favor, em demanà que pujara, que em gitara al seu costat i la deixara dormir reclinada al meu pit, i li parlara de qualsevol cosa, i sobretot, l'escoltara en silenci. Ningú escoltava les seues paraules com jo, em va dir. Així vam estar, parlant part de la nit i dormint part del dia. Recordant la feliç ingenuïtat adolescent, aquella que ens portava a desfullar margarides a la recerca de la resposta satisfactòria als nostres incipients desitjos i amors novells, veient ara en el capritxós destí d'aquella humil flor, una maledicció incurable, allò que abans va ser pura esperança, pura il·lusió. I és que només l'atzar i les circumstàncies són capaces d'unir i separar, al seu lliure albir i alegrant-se amb el seu joc, a les persones, com a simples fitxes d'un tauler d'escacs, com a pètals de margarides arrancats i surant en un xicotet toll, apropant-se i separant-se, trobant-se i divergint, participant en un ball capritxós que escapa al seu control. Així són les nostres vides, unes simples margarides desfullades ballant al so que li marquen els vents.

Després d'allò, el temps anava passant més i més ràpid, la història es va repetir amb mi, Laura va desaparéixer de la meua vida, Rosa va anar distanciant-se a poc a poc, de manera imperceptible i trista, aquella que fora sens dubte la teua millor amiga, aquella que tan sols feia unes poques línies d'una novel·la dormia entre els teus braços, ara ni tan sols és capaç de dirigir-te unes paraules asèptiques quan s'encreua amb tu fortuïtament pel carrer. Irremeiablement, havia transcorregut quelcom més que unes quantes línies, el temps seguia burlant-se de nosaltres i el destí veient-nos dansar sobre el toll. Però no contents amb això, encara em van assestar uns quants colps més, Xavier, el mateix Xavier que sempre havia romàs al meu costat, el mateix Xavier que havia abandonat a Rosa, m'abandonava ara a mi, per primera vegada a la meua vida. Jo m'havia criat al seu costat, ho havíem aprés tot junts, ho havíem viscut tot junts i no podia assimilar el fet de no tenir-lo al final del carrer, de no tenir-lo assegut a la meua terrassa compartint alguns dels nostres somnis, o escoltant les meues revolucionàries teories filosòfiques de joventut. Sempre em deia que jo arribaria molt lluny, que no era com els altres, ni com ell. Es considerava una persona senzilla ignorant com era de gran, li aclaparava poder compartir amb mi aquells moments i li espantava el dia en què jo arribara al més alt, i no recordara els vells amics de sempre. Jo li recriminava que no diguera favades, que la meua vida no passaria de ser com la de tothom, que en qualsevol cas, li contestava entre rialles, el més alt que hi arribaré serà al final de l'escala, mentre ell em mirava sense comprendre res i reafirmant amb això la seua opinió sobre mi. Jo preferia centrar-me a reconstruir els nostres somnis, aquells que ens portaven a recórrer bona part del món, sempre junts, com dos mariners errants buscant fortuna, dones, i un poc de vida en cada port. Ara ell fugia a una d'aquelles ciutats somiades, encara que sense port, sense mi, i sense cap mena d'al·licient aventurer. Se n'anava a Alemanya, perquè el seu oncle, que feia molts anys que vivia allí, li oferia un bon treball, segur, estable i còmode i que jo ni tan sols vaig preguntar de què es tractava.

Viatjaria fins a Berlín, i allí es quedaria només un parell d'anys, segons ell, tota la vida, segons jo. Necessitava canviar d'aires, estava cansat de València, del Mediterrani, de veure sempre la mateixa gent, una gent, un Mediterrani i una València tan plena de contrastos, tan vital, però al mateix temps tan reductora de somnis. Encabotada a allunyar d'ella a tots aquells que més l'estimen, que més la viuen i la desitgen. A aquesta terra capritxosa i infantil no se la pot estimar, perquè si t'enamores d'ella, acabes sofrint igual que un amant rebutjat, és incapaç de correspondre en l'amor. A la fi, fins a la mateixa terra s'allunya d'un mateix, i un opta per allunyar-se d'ella, i portar-la per sempre en el record, un record que és pura il·lusió. En realitat envejava al meu amic, ell se n'anava sense ser conscient de les causes que l'espentaven, i jo, tenint massa causes per a anar-me'n, em quedava, de moment, a presenciar l'espectacle d'apatia i auto odi col·lectiu que sofreixen els habitants d'aquesta meravellosa franja del Mediterrani. És com la dona més bella del món, que s'alegra jugant amb els sentiments de tots els que la cortegen, fent l'ullet a tots i no comprometent-se amb cap. Només reacciona envejosa a la conquesta d'aquells que van trobar l'amor i la comprensió en altres latituds, només llavors, aquesta dona libidinosa i juganera es fixa en els seus fills, i recorda que un dia aquests la van estimar, i la segueixen estimant, esperant que ella els reclame orgullosa com propis i els aculla amb una abraçada, per a enveja d'aquelles altres terres que van creure il·lusament que podrien arrabassar-li a un dels seus amants, a un dels seus fills, per molt despitat i furiós que estiguera i per molt d'esforç que la competidora posara en això. Ella era la més bella, la més desitjada, i el pitjor de tot, ho sabia, i per això era la més orgullosa, la més malvada.

Vaig començar a trobar-me absolutament sol, una amarga sensació de tristesa era l'única cosa capaç de sentir, després de la marxa o desaparició de la meua vida, de tots aquells que fins aquell moment havien format part de mi mateix. Em vaig refugiar de nou, i amb més ànsies que mai, en la literatura. Diuen que és en els moments més tristos i decadents quan es creen les obres més magnífiques, tal vegada serà perquè escrius coses tristes i la gent s'identifica amb el teu dolor. El món sembla necessitar el dolor alié per a compensar el seu propi. Jo per la meua part vaig escriure la primera i quasi única poesia de tota la meua vida, un sonet, no massa magnífic, per cert, però almenys capaç de transmetre la meua sensació d'angoixa, un sonet que contínua murmurant en silenci aquell sentiment de profunda soledat, un sonet al qual no li vaig donar mort, que encara conserve mecanografiat en un full groguenc i guardat al fons d'un fosc calaix. Potser el vaig conservar perquè la mateixa sensació de soledat que em va impulsar a escriure'l, em va portar a pensar òbviament que ningú podria llegir-lo, perquè no hi havia ningú al meu costat, o potser per por que, la seua destrucció, augmentara encara més la meua soledat real.

Des de la perspectiva que diuen que ofereix el pas del temps, crec que ho vaig fer perquè vaig superar sense més ni més les meues pors, perquè vaig decidir generosament arrancar una part de les meues entranyes, i alimentar els somnis, les il·lusions, les tristeses i les decepcions d'altres, i perquè vaig decidir orgullosament i egocèntricament que sí que em mereixia sobreviure a mi mateix. Tal vegada ho vaig fer per Xavier, per complir els seus desitjos de veure'm fer alguna cosa important. El ben cert és que des d'aquell moment vaig deixar de destruir les meues narracions, les meues poesies, els meus assajos i comentaris, però els vaig mantenir zelosament resguardats, això sí, de la vista de qualsevol. Encara necessitaria més temps per a atrevir-me a donar el segon pas, ja havia assumit que arribaria, que era inevitable, però, tot al seu temps, que per a això hi existeix el maleït.

Xavier em cridava un parell de vegades per setmana, mai em va escriure perquè deia que era incapaç de posar sobre un paper quatre paraules seguides amb sentit. Em comptava com era tot allò, tan nou i diferent de la nostra vida a València, i insistia que hi anara a fer-li una visita ben prompte, volia fer d'amfitrió, sentir-se protagonista davant meu. Resulta estrany, però en cap de les moltíssimes converses que vam tenir em va parlar del seu treball, o almenys jo no puc recordar que ho fera, tampoc m'importava massa, la veritat, aquell maleït treball va ser la causa de la nostra separació, i jo l'odiaria per això. Potser perquè Xavier ho sabia, va decidir ometre el tema de les nostres converses telefòniques. Els dies van anar passant i les telefonades es van anar reduint, les converses eren cada vegada més curtes, més impersonals, cada dia teníem menys coses que comptar-nos, menys coses que ens uniren, que ens tornaren la complicitat perduda. Només recorrent a un passat cada vegada més llunyà, aconseguíem apropar-nos més a la nostàlgia que a l'amistat. Es presentava de nou el fantasma del temps i la distància, aquell que s'emportà a Rosa, allunyava ara a Xavier, de manera irremeiable. Un dia…, es deixa de cridar…, es deixa de parlar…, es perd a un amic…, sense saber si el capritx dels vents te'l tornarà algun dia.

No sé si per causa de tot allò, però mentre la meua vida anava enfonsant-se, el meu cos, la meua salut també van fer el propi, i em van tindre retingut durant quasi sis mesos, convalescent dins un llit. Els metges estaven absolutament convençuts que a la meua salut no li passava res, que estava perfectament sa, a pesar que jo no em sentia amb forces ni per moure un sol dit del meu cos. Allò era absolutament alarmant i desconcertant per a ells i preocupant per a la meua família, tots pensaven que ja m'havia tornat definitivament boig abans d'hora, ja que tots estaven convençuts que aquell era el camí dels genis. Quina estupidesa pensava jo, només volia descansar, estar absolutament sol un temps, sense parlar amb ningú, sense saber res, aprenent del silenci, arreplegant forces per afrontar una nova vida amb l'energia suficient per a plantar-li cara, per a superar les meues pors. Si tots ens enfrontàrem a nosaltres mateixos abans de mamprendre-la amb la resta del món, segur que les coses funcionarien d'una altra manera en aquest trastornat planeta.

Un dia, mentre la meua família em donava per perdut i els metges veien ferit el seu orgull professional, incapaços de trobar una causa racional i científica a la meua postració, em vaig alçar, vaig saludar, em vaig apropar trontollant-me i mantenint amb pou faenes l'equilibri, a l'altre costat de l'habitació, i vaig obrir el calaix en què guardava els folis ja groguencs pel pas del temps i els més recents, vaig triar dues de les meues narracions curtes i vaig entregar-li una al metge, que em mirava atònit i que estava allí casualment en una de les seues visites rutinàries per a observar la meua evolució i una altra a ma mare, que somreia feliç comprenent perfectament el que estava passant. El metge no sabia com reaccionar, subjectava els folis en la mà, dubtant entre deixar-los a un costat i ajudar-me a tornar al llit, com creia que era la seua obligació, o fer el mateix que la meua mare, que ja havia començat a llegir emocionada les primeres línies i no va poder evitar deixar caure unes quantes llàgrimes en escoltar les meues primeres paraules en sis mesos: Soc escriptor, he nascut per a ser escriptor, és el que millor sé fer i quasi l'única cosa que sé fer, ho sent. No sé per què em vaig disculpar per això, tal vegada per no saber si allò era bo o roín, era simplement inevitable. Era la primera vegada que em vaig sentir jo mateix.