D'amors, records, creacions i pèrdues. II
Aquella vesprada va sonar el telèfon per tercera vegada, les dues anteriors telefonades anaven dirigides al meu pare, i en ambdues ocasions havia despenjat jo, per la qual cosa aquesta vegada vaig deixar que sonara. Ningú va despenjar, només llavors vaig recordar que estava sol a casa, a casa dels meus pares en realitat, i que ells acabaven d'eixir. Vivíem en una casa gran, amb tres altures i una enorme terrassa repleta de plantes i flors, de les que s'ocupava acuradament la meua mare, falagueres, petúnies, clavells, i sobretot margarides, eren les seues preferides. En aquella mateixa terrassa disposava el seu cavallet quan sentia la necessitat de pintar, sobretot en els dies assolellats de l'hivern, l'estiu no li agradava perquè feia massa calor per a sentir-se còmoda pintant. Jo també compartia la mateixa escassa devoció cap als tòrrids mesos estiuencs, encara que per altres motius.
Ma mare venia travessant una profunda crisi creativa des de feia alguns anys, i ja era massa el temps que feia que no m'asseia al seu costat per veure-la pintar. De menut, solia fer-ho molt sovint, observava minuciosament com mesclava colors en la paleta, fins a obtenir el to desitjat, com l'aplicava sobre el llenç prèviament dibuixat, com anava creant un espai poètic, vital, sobre una superfície matèrica, inert, morta. M'esglaiava profundament aquell acte de poder creatiu, de donar vida al no-res, de sobreposar l'irreal sobre una realitat tangible. Les seues pintures estaven plenament influenciades pels últims anys de formació exercits per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, abans que el paper formatiu fora assumit per la universitat. Encara conserve els quaderns de dibuix i les acadèmies, de la seua etapa formativa. Van ser moltes les vegades en què jo mateix em vaig asseure enfront d'una d'aquelles teles blanques, però el resultat era sempre tan summament decebedor, que vaig decidir no tornar a intentar-ho mai més.
El telèfon va tornar a sonar, vaig contestar amb un interrogatiu Sí? Era Rosa, la seua veu sonava trista i apagada, quelcom molt poc habitual en ella, vaig començar a preocupar-me seriosament quan em va demanar per favor que ens veiérem aquella mateixa vesprada, jo vaig accedir immediatament, per descomptat, i vam decidir trobar-nos, passats uns minuts, a la porta de sa casa. Quan vaig penjar el telèfon, em vaig canviar ràpidament de roba, vaig agafar les claus i alguns diners i vaig pujar al cotxe en direcció a sa casa. Durant aquell breu espai de temps, em van passar pel cap tots els problemes imaginables que poguera haver-hi sofert, però sobre tots ells estava present el més versemblant.
No em vaig equivocar. M'esperava plorant, enfront del seu portal. Va pujar acceleradament al cotxe, em va abraçar i em va donar un bes a la galta, un sol bes és sempre senyal d'afecte, dos és pur compromís social. Vaig agrair molt el petó i li vaig tornar sincer el gest, acariciant-li la galta i netejant les seues llàgrimes, mentre li somreia lleument. Vaig arrancar de nou el cotxe i ens vam dirigir sense dir una sola paraula a la trobada de l'única capaç de comprendre i consolar els nostres sentiments, la mar. Només enfront d'ella, la mateixa que tan sols feia dues nits va presenciar el meu últim acte de covardia, ella va parlar, i és que només enfront d'ella el nostre món cobrava sentit. Però a mi em va bastar amb mirar-la als ulls, cara a cara, mentre estrenyia fortament els meus braços, per comprendre el patiment que sofria. A poc a poc es va anar calmant, ajudada per l'ambient, l'olor de salnitre i les meues paraules, i va poder per fi relatar la manera en què el meu millor amic havia decidit deixar-la. La veritat és que poc importava, sempre es diu el mateix en eixes ocasions, s'intenta agarrar-se desesperadament a l'únic i estret fil que uneix forçadament la relació, l'amistat. Però és un fil massa fràgil entre dues persones que han estat enamorades, i de vegades es tensa tant que acaba per trencar-se. La seua, l'amistat de Xavier amb Rosa, no va poder mantenir-se, i en una de les múltiples ocasions en què el fil es va tensar al màxim, es va trencar per un dels extrems, no importa quin dels dos, això és irrellevant.
Allò em va afectar profundament, ja que ambdós estaven fortament arrelats a la meua vida. Vam continuar parlant fins que la lluna ens va sorprendre amb la seua presència. Ella, Rosa, clamant una resposta satisfactòria a un perquè, inclús a consciència que no existia tal resposta, de la mateixa manera que no existia resposta al primer perquè, simplement se sentia, i… es deixava de sentir. Aquest és tot el misteri de l'amor, un sentiment perillós i nociu encabotat en el fet que trobem una justificació per concedir-li que continue amb la seua cavalcada burlesca i carnavalesca. L'amor a Déu, l'amor als que ens envolten, l'amor a la pàtria, l'amor solidari…, qualsevol val per a nodrir els discursos de glorificació i justificació de la vida humana. I mentrestant, jo, donant consoladores paraules, tan gastades i convencionals, però, no obstant això, tan eficaces i sinceres en aquells moments, i tot per culpa d'un amor que anomenen vertader, i que en tantes i tantes ocasions es converteix en odi visceral, la qual cosa porta inevitablement a pensar si existeix, o si és només el fruit del poder de la nostra imaginació, la mateixa que crea personatges literaris i els nega posteriorment la seua llibertat, la mateixa imaginació que, al cap i a la fi, ens ha unit a tu, lector, i a mi, durant aquest trajecte, real o fictici, a través d'uns pocs capítols de la meua vida.
Vaig decidir que no podia deixar sola a Rosa en aquella situació, i vaig proposar-li convidar-la a sopar, ella va acceptar encantada, li feia por pensar a quedar-se sola un instant per petit que fora. Sabia que tornaria de nou a caure en mans del més intens dolor, quan no tinguera ningú al seu costat per a fer-li front. Ens vam apropar fins a un xicotet restaurant italià, amb sols cinc taules de no més de quatre persones cadascuna, en ple centre històric de València. Era un lloc perfecte per a sopar pasta exquisida i parlar llargament sense sentir la pressió dels ulls del cambrer, demanant a crits que desallotges la taula després del café. Quan vam arribar a les postres, dues xicotetes boles de gelat artesà, de xocolate per a ella i de maduixa per a mi, l'efecte de la botella de vi negre, era ben palpable als nostres ulls, en les nostres paraules i en les nostres actituds. Ella va començar a comptar detalls de la seua relació amb Xavier, que de segur no hagueren eixit dels seus llavis, si no fos per la inestimable ajuda de les successives copes de bon vi.
No obstant això, tots dos teníem l'absoluta seguretat que tot allò que em comptara o diguera, mai eixiria de la complicitat d'aquella nit i mai es tornaria a parlar-ne, si no fos que fora aquell el seu desig. Jo sempre he sigut absolutament fidel a les confessions dels altres, i discret davant les seues actituds, i ella ho sabia. El que ella no sabria mai, és que jo ja coneixia la majoria de les coses que m'estava comptant, i prou més que no em comptava i que de segur ella mateixa desconeixia. Resulta molt dolorós, trobar-se en una situació així, sabent més coses de les quals t'agradaria saber, callant-les, i observant impotent com dos dels teus éssers més volguts es fan mal mútuament, davant teu. No pots triar, no pots actuar, és la seua vida, tu ho saps, calles, i segueixes sofrint en silenci per ambdós, perquè ells no s'adonen que pertanyen a la teua.
En acabar el sopar, vam començar a passejar pels estrets carrers del centre, tortuosos els d'origen islàmic, i pretenent ser rectes, aquells que els cristians van obrir amb la seua arribada, com el carrer Cavallers, ara replet de locals d'oci, i que vam travessar caminant fins a desembocar en la majestuosa plaça de la Verge. Presidint-la, la Basílica i la Portada dels Apòstols de la Catedral de Santa Maria. Tan diferents ambdues, i no obstant tan estreta i vinculadament unides, com nosaltres, que caminàvem agafats davall la seua mirada. Rosa solia agafar-me afectuosament del meu braç dret amb les seues dues mans i recolzant lleument el cap al meu muscle, la qual cosa havia portat a difondre la nostra segura condició d'amants.
La veritat és que a tots dos ens havien divertit sempre aquells rumors, fins i tot quan ens encreuàvem amb gent coneguda, els encoratjàvem donant-nos algun bes als llavis o alguna abraçada o carícia més afectuosa de l'habitual. En el fons, estic segur que a ella, com m'havia succeït a mi, en més d'una ocasió li havia passat pel cap justificar aquells rumors, però de fet mai va passar res semblant entre nosaltres, a pesar de totes les nits en què havíem dormit junts, fins i tot abraçats, com aquella mateixa nit. Ella vivia sola en un xicotet pis compartit amb una estudiant que tornava a sa casa els caps de setmana. M'ho va demanar per favor, em demanà que pujara, que em gitara al seu costat i la deixara dormir reclinada al meu pit, i li parlara de qualsevol cosa, i sobretot, l'escoltara en silenci. Ningú escoltava les seues paraules com jo, em va dir. Així vam estar, parlant part de la nit i dormint part del dia. Recordant la feliç ingenuïtat adolescent, aquella que ens portava a desfullar margarides a la recerca de la resposta satisfactòria als nostres incipients desitjos i amors novells, veient ara en el capritxós destí d'aquella humil flor, una maledicció incurable, allò que abans va ser pura esperança, pura il·lusió. I és que només l'atzar i les circumstàncies són capaces d'unir i separar, al seu lliure albir i alegrant-se amb el seu joc, a les persones, com a simples fitxes d'un tauler d'escacs, com a pètals de margarides arrancats i surant en un xicotet toll, apropant-se i separant-se, trobant-se i divergint, participant en un ball capritxós que escapa al seu control. Així són les nostres vides, unes simples margarides desfullades ballant al so que li marquen els vents.
Després d'allò, el temps anava passant més i més ràpid, la història es va repetir amb mi, Laura va desaparéixer de la meua vida, Rosa va anar distanciant-se a poc a poc, de manera imperceptible i trista, aquella que fora sens dubte la teua millor amiga, aquella que tan sols feia unes poques línies d'una novel·la dormia entre els teus braços, ara ni tan sols és capaç de dirigir-te unes paraules asèptiques quan s'encreua amb tu fortuïtament pel carrer. Irremeiablement, havia transcorregut quelcom més que unes quantes línies, el temps seguia burlant-se de nosaltres i el destí veient-nos dansar sobre el toll. Però no contents amb això, encara em van assestar uns quants colps més, Xavier, el mateix Xavier que sempre havia romàs al meu costat, el mateix Xavier que havia abandonat a Rosa, m'abandonava ara a mi, per primera vegada a la meua vida. Jo m'havia criat al seu costat, ho havíem aprés tot junts, ho havíem viscut tot junts i no podia assimilar el fet de no tenir-lo al final del carrer, de no tenir-lo assegut a la meua terrassa compartint alguns dels nostres somnis, o escoltant les meues revolucionàries teories filosòfiques de joventut. Sempre em deia que jo arribaria molt lluny, que no era com els altres, ni com ell. Es considerava una persona senzilla ignorant com era de gran, li aclaparava poder compartir amb mi aquells moments i li espantava el dia en què jo arribara al més alt, i no recordara els vells amics de sempre. Jo li recriminava que no diguera favades, que la meua vida no passaria de ser com la de tothom, que en qualsevol cas, li contestava entre rialles, el més alt que hi arribaré serà al final de l'escala, mentre ell em mirava sense comprendre res i reafirmant amb això la seua opinió sobre mi. Jo preferia centrar-me a reconstruir els nostres somnis, aquells que ens portaven a recórrer bona part del món, sempre junts, com dos mariners errants buscant fortuna, dones, i un poc de vida en cada port. Ara ell fugia a una d'aquelles ciutats somiades, encara que sense port, sense mi, i sense cap mena d'al·licient aventurer. Se n'anava a Alemanya, perquè el seu oncle, que feia molts anys que vivia allí, li oferia un bon treball, segur, estable i còmode i que jo ni tan sols vaig preguntar de què es tractava.
Viatjaria fins a Berlín, i allí es quedaria només un parell d'anys, segons ell, tota la vida, segons jo. Necessitava canviar d'aires, estava cansat de València, del Mediterrani, de veure sempre la mateixa gent, una gent, un Mediterrani i una València tan plena de contrastos, tan vital, però al mateix temps tan reductora de somnis. Encabotada a allunyar d'ella a tots aquells que més l'estimen, que més la viuen i la desitgen. A aquesta terra capritxosa i infantil no se la pot estimar, perquè si t'enamores d'ella, acabes sofrint igual que un amant rebutjat, és incapaç de correspondre en l'amor. A la fi, fins a la mateixa terra s'allunya d'un mateix, i un opta per allunyar-se d'ella, i portar-la per sempre en el record, un record que és pura il·lusió. En realitat envejava al meu amic, ell se n'anava sense ser conscient de les causes que l'espentaven, i jo, tenint massa causes per a anar-me'n, em quedava, de moment, a presenciar l'espectacle d'apatia i auto odi col·lectiu que sofreixen els habitants d'aquesta meravellosa franja del Mediterrani. És com la dona més bella del món, que s'alegra jugant amb els sentiments de tots els que la cortegen, fent l'ullet a tots i no comprometent-se amb cap. Només reacciona envejosa a la conquesta d'aquells que van trobar l'amor i la comprensió en altres latituds, només llavors, aquesta dona libidinosa i juganera es fixa en els seus fills, i recorda que un dia aquests la van estimar, i la segueixen estimant, esperant que ella els reclame orgullosa com propis i els aculla amb una abraçada, per a enveja d'aquelles altres terres que van creure il·lusament que podrien arrabassar-li a un dels seus amants, a un dels seus fills, per molt despitat i furiós que estiguera i per molt d'esforç que la competidora posara en això. Ella era la més bella, la més desitjada, i el pitjor de tot, ho sabia, i per això era la més orgullosa, la més malvada.
Vaig començar a trobar-me absolutament sol, una amarga sensació de tristesa era l'única cosa capaç de sentir, després de la marxa o desaparició de la meua vida, de tots aquells que fins aquell moment havien format part de mi mateix. Em vaig refugiar de nou, i amb més ànsies que mai, en la literatura. Diuen que és en els moments més tristos i decadents quan es creen les obres més magnífiques, tal vegada serà perquè escrius coses tristes i la gent s'identifica amb el teu dolor. El món sembla necessitar el dolor alié per a compensar el seu propi. Jo per la meua part vaig escriure la primera i quasi única poesia de tota la meua vida, un sonet, no massa magnífic, per cert, però almenys capaç de transmetre la meua sensació d'angoixa, un sonet que contínua murmurant en silenci aquell sentiment de profunda soledat, un sonet al qual no li vaig donar mort, que encara conserve mecanografiat en un full groguenc i guardat al fons d'un fosc calaix. Potser el vaig conservar perquè la mateixa sensació de soledat que em va impulsar a escriure'l, em va portar a pensar òbviament que ningú podria llegir-lo, perquè no hi havia ningú al meu costat, o potser per por que, la seua destrucció, augmentara encara més la meua soledat real.
Des de la perspectiva que diuen que ofereix el pas del temps, crec que ho vaig fer perquè vaig superar sense més ni més les meues pors, perquè vaig decidir generosament arrancar una part de les meues entranyes, i alimentar els somnis, les il·lusions, les tristeses i les decepcions d'altres, i perquè vaig decidir orgullosament i egocèntricament que sí que em mereixia sobreviure a mi mateix. Tal vegada ho vaig fer per Xavier, per complir els seus desitjos de veure'm fer alguna cosa important. El ben cert és que des d'aquell moment vaig deixar de destruir les meues narracions, les meues poesies, els meus assajos i comentaris, però els vaig mantenir zelosament resguardats, això sí, de la vista de qualsevol. Encara necessitaria més temps per a atrevir-me a donar el segon pas, ja havia assumit que arribaria, que era inevitable, però, tot al seu temps, que per a això hi existeix el maleït.
Xavier em cridava un parell de vegades per setmana, mai em va escriure perquè deia que era incapaç de posar sobre un paper quatre paraules seguides amb sentit. Em comptava com era tot allò, tan nou i diferent de la nostra vida a València, i insistia que hi anara a fer-li una visita ben prompte, volia fer d'amfitrió, sentir-se protagonista davant meu. Resulta estrany, però en cap de les moltíssimes converses que vam tenir em va parlar del seu treball, o almenys jo no puc recordar que ho fera, tampoc m'importava massa, la veritat, aquell maleït treball va ser la causa de la nostra separació, i jo l'odiaria per això. Potser perquè Xavier ho sabia, va decidir ometre el tema de les nostres converses telefòniques. Els dies van anar passant i les telefonades es van anar reduint, les converses eren cada vegada més curtes, més impersonals, cada dia teníem menys coses que comptar-nos, menys coses que ens uniren, que ens tornaren la complicitat perduda. Només recorrent a un passat cada vegada més llunyà, aconseguíem apropar-nos més a la nostàlgia que a l'amistat. Es presentava de nou el fantasma del temps i la distància, aquell que s'emportà a Rosa, allunyava ara a Xavier, de manera irremeiable. Un dia…, es deixa de cridar…, es deixa de parlar…, es perd a un amic…, sense saber si el capritx dels vents te'l tornarà algun dia.
No sé si per causa de tot allò, però mentre la meua vida anava enfonsant-se, el meu cos, la meua salut també van fer el propi, i em van tindre retingut durant quasi sis mesos, convalescent dins un llit. Els metges estaven absolutament convençuts que a la meua salut no li passava res, que estava perfectament sa, a pesar que jo no em sentia amb forces ni per moure un sol dit del meu cos. Allò era absolutament alarmant i desconcertant per a ells i preocupant per a la meua família, tots pensaven que ja m'havia tornat definitivament boig abans d'hora, ja que tots estaven convençuts que aquell era el camí dels genis. Quina estupidesa pensava jo, només volia descansar, estar absolutament sol un temps, sense parlar amb ningú, sense saber res, aprenent del silenci, arreplegant forces per afrontar una nova vida amb l'energia suficient per a plantar-li cara, per a superar les meues pors. Si tots ens enfrontàrem a nosaltres mateixos abans de mamprendre-la amb la resta del món, segur que les coses funcionarien d'una altra manera en aquest trastornat planeta.
Un dia, mentre la meua família em donava per perdut i els metges veien ferit el seu orgull professional, incapaços de trobar una causa racional i científica a la meua postració, em vaig alçar, vaig saludar, em vaig apropar trontollant-me i mantenint amb pou faenes l'equilibri, a l'altre costat de l'habitació, i vaig obrir el calaix en què guardava els folis ja groguencs pel pas del temps i els més recents, vaig triar dues de les meues narracions curtes i vaig entregar-li una al metge, que em mirava atònit i que estava allí casualment en una de les seues visites rutinàries per a observar la meua evolució i una altra a ma mare, que somreia feliç comprenent perfectament el que estava passant. El metge no sabia com reaccionar, subjectava els folis en la mà, dubtant entre deixar-los a un costat i ajudar-me a tornar al llit, com creia que era la seua obligació, o fer el mateix que la meua mare, que ja havia començat a llegir emocionada les primeres línies i no va poder evitar deixar caure unes quantes llàgrimes en escoltar les meues primeres paraules en sis mesos: Soc escriptor, he nascut per a ser escriptor, és el que millor sé fer i quasi l'única cosa que sé fer, ho sent. No sé per què em vaig disculpar per això, tal vegada per no saber si allò era bo o roín, era simplement inevitable. Era la primera vegada que em vaig sentir jo mateix.