Inici de la vida o la mort.
Viure és un càstig prou gojós per a dedicar-li tot el temps possible, viure, respirar, somniar, al cap i a la fi, creure que vius emparant-te en l'única raó que algú t'escolta quan parles, riu si hi dius quelcom graciós, plora imaginant les penes que et dolen, i gemega en fer-li l'amor. Ja ho sé, són més d'una raó, però tant es val. Viure, somniar, tot molt calderonià, tal vegada termes un mica anacrònics i oblidats, però jo ja no hi dubte que hi ha morts en vida, vides somniades, somniadors, i vides viscudes més intensament que la pròpia vida, a pesar que no existeixen, per la qual cosa són immortals i no tenen por de Déu, són vides superiors a les nostres, elles es queden, persisteixen en el seu cicle d'etern retorn, mentrestant, nosaltres desapareguem i veiem per fi com es dissipa la nostra qüestió existencial.
De vides vaig a parlar-los, de la meua pròpia i de la d'aquells que han participat intensament en ella, amb el sincer i legítim anhel de rebre una mica d'immortalitat i amb la necessitat terapèutica de qui realitza un exercici de catarsi personal. Ho reconec, soc egoista, escric per mi i per a mi, no obstant això, si algú desitja entrar dins la meua íntima conversa personal, siga benvingut, no soc pudorós i si bastant egocèntric, ja que m'atrevisc a escriure des de les meues pròpies entranyes, sense saber-ne molt bé quan es tracta de l'una o de l'altra posició. Existeix la possibilitat que no li importen en absolut els meus pensaments i vivències, les meues lletres, però, si finalment decideix lliurement continuar llegint, avant, pot estar-ne segur que açò quedarà entre vosté i jo, i davant alguna desavinença en el camí narratiu, sempre em pot atorgar una mort silenciosa permetent-se la sàdica però saludable costum de tancar el llibre a mitges.
De cop i volta podria parlar-los de la meua infantesa, però no ho faré, almenys de moment, ja que és prou avorrida i antiliterària. També podria parlar –millor dit, escriure– de l'amor, del sexe, del menjar, del qual no es parla mai a les autobiografies. Per a ser sincer, no ho sé, aquest text tampoc és ni per semblança una autobiografia, ara que comence no sé el que és, quan acabe, tan sols vosté podrà saber-ho, en qualsevol cas és un organisme viu. El millor serà que comence a escriure sense més ni més. La meua vida s'escapa en cada línia… en cada lletra… hui comence a morir per a renàixer...