D'amors, records, creacions i pèrdues. I
Els amors primerencs sempre són ingenus, una mica infantils i quasi sempre idealitzats i mai se sap si són realment amors vertaders o simples passions adobades amb una gran dosi d'imaginació. Jo també vaig passar per eixa il·lusió decebedora, per allò que creus amor i és pura inflamació de novetats excitants. L'amor és sempre més pausat, fruit del coneixement mutu i la maduresa intel·lectual.
Aquella primera experiència que recorde amb intervals de tonalitats grisenques, va succeir ja fa molts anys, ben a prop de la curta edat legal, eixe grapat d'anys que sense més ni més et donen dret a conduir temeràriament un automòbil i a triar entre un munt de papers a aquells que millor representen la teua posició ideològica, si és que en tens d'alguna o saps de què va tot allò.
La jove, més aviat la xiqueta, amb la qual vaig viure tota aquella primera passió enganyosa es deia Laura, o almenys és així com jo recorde el seu nom. No soc dels que creu en idíl·liques històries d'una sola mirada, però el ben cert és que tot esdevingué per culpa d'una primera mirada intensa. Crec recordar que abans, mai havia mirat així a algú, ni mai ningú m'havia mirat d'aquella manera. Va ser molt estrany, com si fos una única mirada que viatja en dues direccions, no eren dues mirades diferents que s'entrecreuen, era una sola, com si només uns ulls foren els seus posseïdors i tingueren la capacitat de tornar-se a si mateixos la seua projecció. No era una mirada de desig, d'ànsia de possessió, s'apropava més a una mirada amigable, tendra, de mutu reconeixement, de veure allò que sempre has volgut veure o allò que desitges veure i no es materialitza en forma alguna, en cap mena d'organisme viu. No es podria trobar en cap partícula d'aquell cos, però tu saps que hi és, almenys en algun lloc indeterminat del teu món.
La vaig veure una vesprada assolellada, com sempre, ací sempre fa sol i la pluja es mostra avergonyida, excepte quan es trenca l'estiu i el cel pareix esdevenir en un plor profund i melangiós, tal vegada recordant la intensa vida desenvolupada durant aquest temps davall la seua mirada. Llavors, desfoga la seua pena i ens llança una enfurida tromba de llàgrimes, perquè tocant al Mediterrani, fins a l'aigua de pluja té sabor salat. Però aquest moment encara estava per arribar, pel que fa a aquell any. Encara ens trobàvem a l'inici de l'estiu i el sol era tot un esclat de llum excessiva. Aquella vesprada enlluernadora la vaig conéixer.
Ella tenia un any menys que jo, recorde com passejava juntament amb dues amigues amb la mirada distreta i absent, encapsulada en un món propi del qual mai aconseguiria eixir. Ara, amb el pas dels anys, puc comprendre com podia existir algú amb una mirada tan intensa i a la vegada tan impersonal, però, no obstant això, tan meua.
Jo solia passar les vesprades del diumenge assegut amb Xavier a la terrassa d'un local que es deia L'Oca. Allí bevíem algunes cerveses i conversàvem sobre els nostres somnis, els nostres desitjos i il·lusions, les esperances en un futur prometedor i, no cal dir-ho, d'un altre munt de coses sense cap ni peus. Elles es van apropar cap a nosaltres i Xavier es va alçar per saludar-les amb extrema confiança, de fet, les coneixia molt bé, sobretot a una d'elles, i no me n'havia informat. Xavier va fer de mestre de cerimònies amb les presentacions de rigor, i tots ens vam fer els dos petons preceptius, un en cada galta. Elles van seure i començarem una d'eixes estúpides converses que es tenen amb divuit anys i que continuen tenint-se passats els quaranta, sense ser-ne conscients del que anava a suposar per a les nostres vides aquella trobada que la casualitat, l'atzar o la iniciativa de Xavier –que sempre em va faltar a mi– provocaren.
Jo quasi ni vaig articular paraula durant tota la vesprada, en tenia prou amb mirar-la, amb mirar-li els ulls redons i d'un verd intens, la seua pell blanquinosa, amb les galtes acolorides a causa dels primers acaronaments del sol i l'arena de les platges mediterrànies, els seus cabells, tan daurat com el mateix sol i tan càlid com la mateixa sorra, replegat graciosament amb una menuda pinça i deixant ben al descobert el seu rostre redó, i sobretot, deixant mostrar amb desimboltura la nuesa del seu coll, llarg, estilitzat, quasi un model perfecte de l'Eva moderna, d'aquell prototip de dona de sensualitat estilitzada i femenina dotada d'una mica d'ingènua maldat. Ella no va parlar molt més que jo, de fet, la conversa va ser monopolitzada per Xavier i Rosa, millor dit per Rosa. Aquella xicona no parlava, és que no podia deixar de parlar, i aquella xicona franca, sincera i que arriba a convertir-se en una gran amiga meua, és ara tota una dona que continua sense poder deixar de parlar. Parlava de tot, amb una rapidesa i claredat que resultaria l'enveja de més d'un cronista de notícies de ràdio. Narrava la seua vida i la de tot conegut i desconegut que es creuara al seu pas, sense cap mena de pudor ni respecte per res ni per ningú, tal vegada per això em resultava simpàtica –encara que fos realment dolenta.–
Escoltava dels seus llavis clavar en la creu a alguns dels meus pitjors enemics, en un poble xicotet es tenen més dels que es desitgen i molts més dels que es coneixen, encara que jo sempre he preferit tenir-ne uns quants, sense ells la vida es fa massa avorrida. El fet de tenir enemics comuns em va fer reforçar els llaços amb aquelles xicotes quasi desconegudes i augmentar la meua atracció cap a Laura. A vegades, motius de solidaritat basats en un sentiment d'odi són capaços de generar comprensió i amor profunds. No sé si va ser aquest el meu cas, però el ben cert és que mentre Rosa parlava i la resta acabàvem totalment ebris amb les cerveses, vaig arribar a la conclusió que aquella xica de mirada vidriosa em provocava una sèrie de reaccions, possiblement degudes a l'excés hormonal de l'edat, que fins eixe moment mai no havia sentit. Laura i jo vam començar a festejar pocs dies després d'aquella vesprada de cerveses.
Per aquells dies l'aire que m'envoltava es trobava densament impregnat d'idealisme, un idealisme que mai acaba de desaparéixer del tot, tal vegada es converteix en somnis o esperances amb la maduresa. El meu somni idealista sempre havia estat convertir-me en un gran escriptor, un model perfecte d'intel·lectual amb la pretensió de canviar el món, denunciar i defendre amb vehemència tot allò en què creia, perquè allò que jo creia era vertader, just, imparcial, autèntic. Estava totalment segur que la resta del món que no pensara com jo estava equivocada. Amb el temps t'adones de la teua estupidesa totalitària i autosuficient i que en realitat no és que la gent no pense com tu, més bé, ni tan sols es planteja els neuròtics problemes que constitueixen la base de la teua doctrina filosòfica de la vida, inclús dubtarien de l'existència de tots ells. D'una manera o d'altra, el ben cert és que vaig començar a escriure des de ben jove, conduït sempre per una també precoç afició a la lectura. No és difícil justificar aquest punt tenint en compte l'ambient amb el qual em vaig criar, amb un pare dedicat a col·leccionar incunables i edicions facsímils d'obres literàries medievals i una mare dedicada a la pintura. Mentre jo, amb constants episodis de malaltia i obligat repòs anava vivint altres vides a través dels llibres, i convertint episodis pictòrics de la meua mare en narracions que prenien cos dins de mi. Tenia dotze anys quan vaig escriure la meua primera narració curta Penèlope i des d'eixe dia ja mai vaig deixar d'escriure.
Llavors, més que mai escrivia només per a mi, la majoria dels meus textos acabaven destruïts, perquè una vegada creats ja havien complit la funció que jo els exigia. Tan sols un parell de vegades li vaig oferir a Laura la lectura d'algunes de les meues narracions, la primera vegada, aleshores encara em respectava una mica, es va negar a llegir adduint que no estava capacitada per poder jutjar-me, una forma molt elegant de dir-me que no creia en absolut que jo fos ni tan sols un escriptor mediocre, ja que estava segura que si llegia els meus textos hauria de mentir-me i dir que li agradaven. No era això el que em feia mal, que no li agradaren els meus textos o que veritablement jo fora un escriptor penós, es tractava del menyspreu que sentia cap a la mateixa activitat d'escriure i cap a la figura de l'escriptor, cap a la meua malaltia personal que era la que em mantenia amb vida, més tard vaig descobrir la veritable raó d’aquest rebuig, que lluny de la veritat em trobava, ignorant de la meua vertadera naturalesa. La segona i última ocasió en la qual li vaig oferir un text, em va sorprendre gratament, l'agafà sense dir paraula i comença a llegir, però, sense donar temps ni tan sols a començar una línia, em va dir: No és possible, no és possible. I va caure a terra esbalaïda alhora que començà a plorar i a cridar, T’odie, t’odie, eres un pobre desgraciat que no en sap res de res, em fas llàstima Eduard, però algun dia veuràs la llum, el dia que jo desitge. I va desaparéixer llançant-me la mirada més estranya i terrorífica que mai havia vist.
Des d'aquell dia vaig deixar escapar els ja pocs sentiments que em quedaven cap a ella i vaig deixar de voler-la, si es pot dir així, a ella i a tots els éssers humans, a ella per sempre, i a la resta de la humanitat fins que em va durar l'emprenyament. El ben cert és que la meua relació amb Laura era com una moneda de dues cares ballant de perfil sobre el terra i tractant de fer que la cara oposada quede enfosquida a sota. D'ella guarde molts records i quasi els mateixos desacords, una estranya contradicció quasi paradoxal.
I mentre la meua relació amb Laura es veia frustrada de moment, jo passava incomptables hores vivint vides d'altres o escoltant els seus pensaments impresos. Llegia amb ànsia, amb una desesperada recerca de respostes al voltant de tot allò que m'afligia. Per les meues mans van passar milers de fulls, des del món cavalleresc i medieval del Tirant lo Blanc fins a les proclames visionàries de Zaratustra, tot amb un incansable i utòpic desig d'abandonar l'obscura cavitat platònica. Aquesta cerca em va portar durant un temps a un cert aïllament del món, a caure en un allunyament perillós que em feia veure en qualsevol cosa que estigués lluny de mi una sospita d'obscuritat i d'ignorància, i era quasi tot el que estava lluny de mi. Totes les persones que m'envoltaven començaren a veure'm com un ésser estrany, hermètic, silenciós, gris. De fet, jo mateix vaig començar a vestir de negre rigorós, una forma simbòlica d'expressar el meu dolor per la tragèdia de la vida humana.
La meua actitud provocà reaccions molt diferents. Quasi totes eren d'incomprensió cap a tot allò que feia i pensava, la preocupació dels meus pares era més que evident i creien, no sense raons, que el seu fill sofria un greu trastorn de personalitat, al·lucinacions diverses i un munt més de patologies. Els que fins aquell moment havien estat els meus amics van desaparéixer de sobte, ni cridades, ni reunions per prendre cervesa, ni sortides nocturnes, bé… no tots van desaparéixer.
Xavier, encara que sense comprendre realment tot allò que feia o deia em mostrava cada dia el seu respecte i admiració, de fet, estava disposat a partir-se la cara amb qualsevol que em dirigira una mirada sospitosa o una paraula poc amable, inclús començà a vestir de negre també. Els meus pares i la resta de la meua família, sempre demostraren una actitud tolerant. Pensaven que jo era una mena de menut filòsof amb moltes possibilitats de convertir-me en un geni de les lletres, a pesar que mai havien pogut llegir res del que jo escrivia, però coneixien millor que ningú el temps que dedicava a prémer les tecles. Sempre he sentit un profund agraïment cap a ells, mai confessat, pel seu també silenciós i intel·ligent adhesió cap a mi.
Aquella va ser una època veritablement mística, de recerca, de trobar-me amb mi mateix, o tal vegada de formació del meu propi jo, no ho sé, possiblement tot el món passe per alguna cosa semblant en un moment o altre de la seua vida. Jo continuava escrivint i continuava destruint tot allò que escrivia. Ho vaig convertir quasi en un ritual de característiques religioses. Recorde de manera especial el naixement, la vida i la mort d'un dels personatges que vaig crear Panton, així va ser com vaig batejar-lo. Un nom ridícul, lleig, quasi humiliant, la veritat és que em resultava joiós fer sofrir a les meues pròpies creacions. Vaig donar a llum a Panton en mitjà d'un món i una esfera imaginària, al mig de cap lloc en veritat i de tots els llocs existents, i amb l'única comesa d'ascendir una immensa escala aparentment sense fi. Panton va iniciar el seu ascens, primer a gates, després dret i finalment encorbat. A cada graó anava trobant-se un munt de personatges que no feien més que accelerar la seua ascensió mentre el seu desig era proporcionalment invers als graons superats. Aquella escala d'aparença infinita cada dia era més menuda i es pujava amb major facilitat, però, no obstant això, amb major sofriment. Inútils resultaven els intents de seure a descansar en algun dels graons i molt prompte arribaria al cim d'aquella elevada escala tortuosa. En ella, tan sols quedaven ja records. Els seus pares i la seua infantesa en els primers, els seus somnis, amics i enemics en successius graons i tot per trobar-se sol als últims, arribar al cim de l'escala i descansar per fi per a sempre.
Vaig concloure la història de Panton i vaig treure l'últim full de la màquina d'escriure, encara no tenia ordinador i utilitzava la màquina d'escriure de la meua germana, comprada exclusivament per preparar-se unes oposicions al cos d'administratius de l'estat i que jo vaig rescatar de l'oblit. Personalment, odiava aquella màquina sorollosa, però no podia escriure a mà perquè els meus manuscrits es convertien en vertaders jeroglífics inclús per a mi. L'aparició de l'ordinador personal va suposar sense dubte una revolució en el meu procés creatiu, aquell artefacte era silenciós i quasi pareixia que estava viu, per primera vegada sentia que algú més participava de les meues creacions, llegia, compartia i guardava els meus textos, però per tenir el meu primer ordinador, un Macintosh d'Apple Computer, marca a la qual continue fidel, encara haurien de passar un parell d'anys.
Li vaig donar vida per última vegada a Panton rellegint el seu agònic ascens i em vaig disposar a matar-lo, no m'atrevisc a dir per sempre perquè els personatges literaris resten quasi immortals. Vaig agafar totes les fulles que componien la seua història i les vaig guardar dins una carpeta de color roig intens que havia comprat dies abans amb eixa finalitat i un encenedor de la cuina de ma casa i vaig començar a caminar cap a la platja, no estava massa lluny, però a peu es tardava almenys trenta minuts. Jo ja conduïa i disposava del cotxe de la família, un vell Ford model Orion de color blanc que tan sols utilitzava jo, però l'ocasió demanava que hi anara amb les meues pròpies forces, a pesar de la intensa humitat gelada que queia a plom des del cel aquella nit.
Es tractava d'una vertadera comparsa fúnebre formada per un sol home, un home jove, vestit de negre per assistir amb dolor al sacrifici del seu propi fill, perpetrat per ell mateix, com si es tractara d'un Isaac contemporani. La platja estava tranquil·la, les onades eren a penes un lleu rumor daurat, gràcies al brillant feix de llum projectat per la lluna. L'arena estava tan freda i mullada com la mateixa atmosfera carregada de densa humitat, vaig treure els fulls de la carpeta roja, i em vaig disposar a iniciar el meu personal ritus autodestructiu, aquest Isaac no anava a ser detingut per cap mà divina, al cap i a la fi, era la seua pròpia voluntat la que es complia, de fet, desconec totalment l'opinió de Déu davant de l’esmentat sacrifici. En realitat, ell mai opina de res, es manté sempre imparcialment silenciós i ens fa viure a tots davall el seu diví i etern silenci.
Després de preparar amb cura el feix de llenya que havia amagat a un alt del camí, vaig començar a esgarrar aquells fulls, un després l'altre, i vaig dipositar-los sobre la foguera que havia preparat amb no pocs esforços i que ara s'encenia un poc menys tímidament. Mentre l'última de totes, la que feia dotze, es consumia sobre l'arena, jo reflexionava una vegada més sobre que era allò que m'impulsava a destruir les meues creacions. M'infligia un cruel càstig destruint una part de mi, sempre acabava plorant davant aquell espectacle assassí i purificador, tan ancestralment mediterrani, d'altra banda. Segurament era la por allò que em portava cap a la destrucció, la por de permetre que altres gosaren introduir-se en una part de mi, en qualsevol obra literària, el seu creador va deixant una part de si mateix, es va consumint a poc a poc al llarg de la seua vida, mentre altres vampiritzen les seues creacions, les consumeixen i les fan part de si mateixos. També la por de ser jutjat, a ser jutjat per desconeguts, a ser maltractat, humiliat i ofés al meu propi jo. Però sobretot, la por de crear una cosa superior a mi mateix, capaç fins i tot de sobreviure a la meua mort, intemporal i etern. Amb el temps vaig comprendre que aquell era el vertader objectiu de la meua literatura, però llavors m'aterria el fet de poder sobreviure a mi mateix.
Vaig iniciar el camí de tornada, amb totes les parts del meu cos enrampades i dolorides per l'intens fred i els ulls encara enrogits, pensant que passaria el dia que m'enfrontara cara a cara a les meues pors, posant fi a aquella bogeria d'autofàgia. Tard o d'hora reuniria el valor suficient.